Tot seguit us deixo la lectura que va fer en una de les primeres sessions de seminari en Marian sobre diversos fragments del llibre
Si això és un home de Primo Levi.
Primo Levi (2004). Si això és un home. Barcelona: Edicions 62.
22.El primer deure de l’home és perseguir els propis objectius amb mitjans adequats, i qui s’equivoca la paga.
25
Molts de nosaltres ens vam quedar davant de la seva porta, i va davallar a la nostra ànima, nou per a nosaltres, el dolor antic del poble que no té terra, el dolor sense esperança de l’èxode que es renova cada segle.
27
A la vida tothom descobreix, més o menys aviat, que la felicitat perfecta no és assolible, però pocs es paren a pensar, en canvi, en la consideració oposada: que tampoc no és assolible una infelicitat perfecta.
28
Pocs són els homes que saben anar cap a la mort amb dignitat, i moltes vegades no són aquells que t’esperaries.
54
Quan està en joc el propi destí els homes són molt rarament raonables.
81
En aquest Ka-Be [Jo aclareixo que és la infermeria del camp] , parèntesi de relativa pau, hem après que la nostra personalitat és fràgil, està molt més en perill que no la nostra vida; i els savis antics, en lloc d’advertir-nos «recorda que has de morir», haurien fet millor de recordar-nos aquest perill més gran que ens amenaça.
81El barracó de fusta, farcit d’humanitat dolguda, és ple de paraules, de records i d’un altre dolor.
83
La facultat humana de fer-se un cau, de fabricar-se una capa protectora, de construir-se al voltant una subtil barrera defensiva, fins i tot en circumstàncies aparentment desesperades, és sorprenent, i mereixeria un estudi aprofundit.
126
Estem persuadits que cap experiència humana està mancada de sentit i és indigna d’anàlisi, i que fins d’aquest món particular de què estem parlant se’n poden treure valors fonamentals, tot i que no sempre siguin positius.
127L’home és fonamentalment brutal, egoista i estúpid per com es comporta quan tota superestructura civil és destruïda.
160
...El cant d’Ulisses. Qui sap com i per què m’ha vingut a la memòria: però no tenim temps de triar, aquesta hora ja no és una hora.
174
Jo crec que és al Lorenzo a qui dec de ser viu avui; i no tant per la seva ajuda material, com per haver-me recordat constantment, amb la seva presència, amb la seva manera tan planera de ser bo, que encara existia un món fora del nostre, alguna cosa i algú encara pur i íntegre, no corromput ni salvatge, estrany a l’odi i a la por; alguna cosa difícilment definible, una remota possibilitat de bé, per la qual, malgrat tot, valia la pena resistir. [...] Lorenzo era un home; la seva humanitat era pura i incontaminada, ell era fora d’aquest món de negació. Gràcies a Lorenzo no vaig oblidar que jo mateix era un home.
211
Destruir un home és difícil, gairebé tant com crear-lo.
[Les pàgines que segueixen són un apèndix que l’autor va escriure el 1976.]
250
Jo que no sóc cristià estic disposat a seguir el precepte jueu i cristià de perdonar el meu enemic; però un enemic que es penedeix ha deixat de ser un enemic.
256
A l’Alemanya de Hitler prevalien unes formes força peculiars: qui sabia no parlava, qui no sabia no feia preguntes, qui feia preguntes no rebia respostes.
263
Per a aquests supervivents recordar és un deure: no volen oblidar, i sobretot no volen que el món oblidi, perquè han entès que la seva experiència no ha estat mancada de sentit i que els Lager no han estat un accident, un fet imprevist de la Història.
270
L’home és sens dubte un animal social –ja ho va afirmar Aristòtil–: però pobres de nosaltres si haguéssim de tolerar totes les compulsions zoològiques que sobreviuen en l’home! Les lleis humanes serveixen precisament per a això: per limitar els impulsos animals!
280
Si comprendre [es refereix a l’odi nazi] és impossible, conèixer és necessari, perquè el que va succeir pot tornar, les consciències poden ser reduïdes i ofuscades novament: també les nostres. Per això, meditar sobre tot el que passar és un deure de tothom.
.jpg)
