Carnestoltes a l'escola!!!!

Estem al febrer. Fa molt fred al carrer, però a les aules de primer d'EGB, l'ambient es càlid i alegre.


És la setmana de carnestoltes, i les senyoretes han decidit que aquest any, els nens i nenes es disfressaran de maduixa


A la classe hi ha plats de plàstic a sobre de les taules agrupades de cinc per a que els alumnes estiguin en grups de rotllanes.


A dintre dels plats hi ha plastidecors de color vermell per a pintar les siluetes de maduixa gegant, que la senyoreta Rosa ha retallat per a la Vanesa i els seus companys. N'hi ha dues per a cadascun, una per al pit, i un alatra per a l'esquena, enganxades amb dos cordills passats per les espatlles.


La Vanesa s'afanya en pintar, perquè veu que el grup del costat ja ha acabat, i estan construint les fulles de la maduixa, que se les colocaran al cap.


És una setmana divertidíssima. La Vanesa es mor de ganes de que sigui dilluns per a cremar a carnestoltes. Sap que toca sortir al pati a lluir la disfressa que hem estat treballant.


Mentre s'afanya en acabar de pintar, mira que la finestra i veu un escenari. Ja s'imagina al duet cantant cançons divertides mentre ella balla amb els seus companys i les seves germanes al pati. Tot seguit sap que cremaran al carnestoltes i que en acabar, marxarà tota contenta amb la seva disfressa de maduixa.

Vanesa Beltran Pelegrín

La primària va ser una època molt emocionant on tot es veia diferent, podies tenir molts amics i també molts noviis que duraven els cinc minuts de patí, però sempre ni havia un de preferit, que podia durar molts anys.

L'Anna era una nena rossa, petita per a la seva edat, esquifida. S'amagava radere d'unes ulleres grans, una nena tímida i riallera.

Anava a una escola molt competitiva, on ser el primer de la classe, el més guapo o la mes simpàtica era el més important.
A la seva escola es potenciava la superioritat davant de l'altre, cosa que no agradava a l'Anna, perquè sempre n'hi havia nens que potenciats per professors s'en reien dels altres, sort que desprès la mama ho solucionava tot amb una gran abraçada.

L'Anna era coneguda a l'escola , ja que la seva mare era la propietària d'una petita tenda de llaminadures al costat de l'escola.
Tenia un germà gran que no li havia deixat gaire bona imatge davant dels professors, i això no li ajudava gaire a pujar nota, ja que era important ser Germà de Fulanito o Menganito, però ella simplement era la nena de las llaminadures.

Aquesta foto era d'un dia de carnestoltes.

Vull tornar una vegada més a la infància

Un dels millors records que tinc de la primària, va ser quan jo estava cursan 2n de primària, m'enrecordo que tenia una professora que es deia Dolors.

Era una professora magnífica, molts cops m'enrecordo d'ella.

Ella ens feia classes de matemàtiques, plàstica, paint (que era com un tipus de plàstica peró teniem un llibre per dibuixar, pintar, fer activitats etc...)

Doncs tot ve arrel d'aqui, la professora Dolors ens enviava feina perquè la fèssim durant l'hora de classe i com jo sempre era la primera en acabar (encara que molts cops semblava que portes un cohet al cul de lo depresa que anava.) Doncs la professora Dolors hem deixava que jo corregis els exercicis, dibuixos dels companys (ara enteneu perquè hem donava presa a fer el que hem deia la mestra oi?)

M'encantava passar per les taules dels meus companys i posar un vist, un bé o un molt bé.

Era genial!

Peró també recordo que un dels cops en ves de posar un vist vaig fer una especie de garagot sense adonar-me i quan ho vaig tornar a veure li vaig dir al meu company que ell no es podia corregir el treball que tenia que ser la professora o jo.

Doncs com podeu veure amb 7 anyets ja era l'apranent, ajudant de la mestra.

Judith Espejo

Dolça infància

Quan era petita era d'allò més tremenda, i és per això que sempre m'enrecordo de les malifetes que li feia a la meva professora. Sempre he sigut una persona molt xerraire, i de fet ho sóc, quan era menuda suposo que no sabia quin era el limit i això d'estar callada quan la meva professora ens explicava com fer les activitats, per mi era algo impossible, i jo fos amb el company de davant o de darrere sempre havia de dir la meva, fins que un dia, la Patrícia, la meva tutora, va agafar un tall de celo i me'l va posar a la boca. Vaig estar una bona estona plorant i una de les meves amigues va venir i me la va treure. Des de aquell dia crec que vaig aprendre a fer silenci quan algú parlava, sobretot si era la meva mestre, tot i que de vegades es feia una mica difícil. I aquí una de les meves històries de menuda, que sempre em fa gracia recordar-la.

Un petit record de la primària...

El meu record de l'infància a la primària és molt alegre i alhora trist ja que diuen que no hi ha res més trist que el record d'un temps passat.

M'agradava anar a l'escola, m'agradava molt. M'agradava trobar-me dia si i dia també amb els meus amics. Jugàvem junts alhora del pati, compartiem pupitre, jugàvem a "tazos", "gogos", "tamagochis", etc a la sortida del cole, i fins i tot, amb alguns, tornàvem junts cap a casa.

Quan estava a l'escola m'encantava aprendre coses noves, arribar a casa, i explicar-lis als meus pares tot el que havia après.

De parvulari me'n recordo d'un professor en concret, l'Àngel, era un professor molt proper. Ens feia volteretes quan anàvem a corregir les fitxes al seu pupitre, ens enlairava per treure el dia i col·locar el que tocava, etc.

De parvulari també me'n recordo de la sala dels "racons", hi havia els metges, els mecànics, la dependenta, etc.

De la primària, el que més recordo és l'hora del pati. La passàvem jugant a policies i lladres (molt sovint nens contra nenes jeje) o vius i morts. També me'n recordo d'alguns professors; de coses molt puntuals com per exemple a tercer, quan la Marian ens va explicar les distàncies (Km, Hm, m, cm...) amb un ratolí de plàstic i un troç de formatge.

També me'n recordo quan la Luisa, la professora de cinquè, va iniciar la classe parlant del tema de la reproducció humana; ja podeu imaginar-vos la reacció d'una classe de nens de cinquè jeje.

Finalment recordo l'últim dia de sisè. Va ser tot un drama. Tots ens vàrem firmar i ficar dedicatòries a les bates, signar les agendes i va ser tota una gran festa.

D'aquest dia recordo que em vaig fer un fart de plorar i quan vaig arribar a casa vaig seguint plorant i dient tota l'estona que jo no volia marxar d'aquella escola. :)

Bates a cuadres roses i blancs

La meva història escolar comença just amb els meus 6 anys. M'agradava anar a l'escola em trobava amb nenes de la meva edat i jugava molt. Recordo el mocador lligat a la butxaca de la meva bata, gran invent!
Les bossetes del berenar eren de roba, quan deixaves caure la teva mà i descobries el pa amb xocolata... et senties la reina del pati!
Dels moments de classe recordo un teatre de titelles de cartró, una nina fineta ens presentava les lletres de l'abecedari.
Les professores eren idolatrades per tota la quitxalla, s'ha de dir que per nosaltres eren les més llestes del món... ho sabien tot!
També us puc dir que no era la nena més bona del grup de 45, la Pleguezuelos -així em cridaven quan havia fet una gran malifeta- havia provat mètodes d'educació que ara avui dia serien molt qüestionats. Jo deia paraulotes dia sí i dia també, fins que em van rentar la boca amb sabó... També em costava seure a la cadira, la solució va ser lligar-me a la cadira amb cel.lo.
Tot i això, ara ric quan me'n recordo, vaig ser molt feliç.
Encara recordo cançons de l'escola i recordo la pel.lícula que ens posaven cada any... i que sempre ens agradava - què fort!!- "Sonrisas y lágrimas": -uf! !que viene el lobo!