Dolça infància

Quan era petita era d'allò més tremenda, i és per això que sempre m'enrecordo de les malifetes que li feia a la meva professora. Sempre he sigut una persona molt xerraire, i de fet ho sóc, quan era menuda suposo que no sabia quin era el limit i això d'estar callada quan la meva professora ens explicava com fer les activitats, per mi era algo impossible, i jo fos amb el company de davant o de darrere sempre havia de dir la meva, fins que un dia, la Patrícia, la meva tutora, va agafar un tall de celo i me'l va posar a la boca. Vaig estar una bona estona plorant i una de les meves amigues va venir i me la va treure. Des de aquell dia crec que vaig aprendre a fer silenci quan algú parlava, sobretot si era la meva mestre, tot i que de vegades es feia una mica difícil. I aquí una de les meves històries de menuda, que sempre em fa gracia recordar-la.