viernes, 25 de diciembre de 2009

Sessió: Lectura Salva

Hola!

La lectura corresponent a la sessió duta a terme la segona setmana de Desembre estava al meu càrrec.

Vaig llegir l'entrevista de La Contra del diari La Vanguàrdia.

El titular és el següent:
  • "Marte está habitado por humanoides".
L'article és una entrevista a Alfred L. Webre, director de l'Institut per a la Cooperació a l'Espai (ICIS).

Té 67 anys. Va néixer en una base naval de Florida durant la Segona Guerra Mundial. Viu a Vancouver. Doctor en dret, jutge del Tribunal de Kuala Lumpur sobre els Crims de Guerra. Casat, té un fill i dos fillastres. Afirma que vivim en un univers d'origen intel·ligent.

Les respostes ens deixen sorpresos:
  • Afirma que des de el govern dels E.U.A hi ha hagut contacte amb extraterrestres.
  • Tres astronautes de la NASA afirmen haver vist a la lluna els especímens (Apolo XI).
  • Hi ha vida extraterrestre a Mart.
  • Entre el 2010 y 2020 hi hauran relacions obertes amb els extraterrestres.
Realment, em deixa confús, no sé si l'entrevista d'un diari tan prestigiós com el del Grup Godó és seriosa o tot és una presa de pèl.

I si fos veritat?

Que cadascú pensi el que vulgui :)

sábado, 5 de diciembre de 2009

SETMANA EXTRAORDINÀRIA


Hola. Com ja sabeu tots, per a mi va ser una setmana extraordinària del tot!!
No vaig poder anar al Cibernàrium perquè treballava, però em vaig poder organitzar per anar a les escoles.
Aquí comença la història!!!
Mentre tots vosaltres disfrutaveu visitant escoles i gaudint d'experiències inoblidables, jo estava a la sala d'espera d'urgències de Vall d'Hebron, amb el meu súper esguinz. Així que no puc aportar gaire cosa.
Menys mal que l'escola Pere Vergés era la setmana següent i encara vam poder fer alguna coseta.
L'escola és molt maca, amb molts jardins ben cuidats.
Es comença a p3, i arriba fins al batxillerat, amb una línea per curs.
Dóna molta importància a la música, a la natura, i al escacs!
El que més em va fascinar va ser què hi ha l'encarregat de menjador, el jardiner, bibliotecari, etc. els nens aprenen a tenir responsabilitats i fer-ho ben fet.
Cada encarregat de secció ens va explicar en què consistia la seva tasca, i de veritat que tenen feina.
Els nens estan organitzats per colors, i competeixen entre ells. Tenen a les aules unes pissarres que indiquen com va cada color. Està la cursa personal, i la de color. Consisteix en guanyar dècimes per a que sigui el teu color el guanyador.
Hi ha proves, com la cursa de final de curs, o les competicions d'escacs, però bàsicament es basa en el comportament, per exemple, si un nen ajuda a un altre a fer els deures, o li ajuda al menjador, etc. guanya dècimes que va sumant a la pissarra. Igual passa amb el grup de color. Així els nens competèixen portant-se bé, i aprenen a compartir, a ser solidaris...
Personalment, em va encantar l'escola i la metodologia utilitzada. M'ho vaig passar molt bé.

Vanesa Beltran Pelegrín

viernes, 4 de diciembre de 2009

Setmana extraordinària

Hola gent... com encara ningú s'ha decidit a fer una entrada de les activitats extraordiàries doncs jo la he encetat.
Espero que us agradi i aneu afegin les vostres experiències.

DIMARTS
Vaig anar a l’escola La Sínia que està situada a un barri de Cerdanyola del VallèsA continuació posaré un petit resum del que vaig poder observar d’aquella escola.

De 8:30 a 10:30 Classe de 4r de primària, teníem classe en el pavelló municipal.
Jocs que varem fer:
• Caça guineus.
• Pescador, peix i tauró.
• Agulla del rellotge.
• Jugar a matar.
• Fila amb ritmes i cares

Observacions i rol de la professora:
• La professora no explicava si els nens no seien al terra fent una rotllana
• La professora en acabar la seva explicació preguntava si hi havia algun dubte.
• Quan s’acaba la classe de educació física la professora passa llista per veure si han dut la roba de recanvi. Donava molta importància de que es canviessin els mitjons.

Observació i rol dels alumnes:
• Cada canvi de joc o d’activitat els nens sabien que tenien que seure al terra amb una rotllana
• Poca atenció.
• Repetició molt les coses.
• Compenetració entre nens i nenes.

Altres observacions:
• Hi havia un nen hiperactiu en aquesta classe

10:30 A 12:30 Castellà amb una classe de 6è de primària
Funcionament de la classe:
• Anterior dia la mestre va explicar el text instructiu.
• Reparteix un full la mestre i fa llegir amb veu alta als alumnes. (Forma part de l’examen)
• Quan acaben de fer l’activitat, estudien per l’examen.
• Reparteix l’examen ja fet fa dies i el tenien que portar signat per els pares.
• Repàs del control fet.

Classe:
• La classe està distribuïda de la següent manera:
- 8 taules de 2 persones.
- 1 taula de 4 persones.
- 1 taula de 7 persones.
Les taules estan distribuïdes d’aquesta manera perquè cada professor les posava com volien. Cada dos, tres setmanes aquesta distribució es canviava.Hi ha nens i nenes que no saben treballar amb grup.
• La classe està decorada amb:
- Coses de halloween
- Moral de l’educació fet per els alumnes.
- Moral amb activitats d’anglès, feta per els alumnes.
• Poca il·luminació
• No hi ha penja-robes dins de la classe, sinó que està en el passadís.

Observacions i rol de la professora:
• La professora fa la classe amb una dinàmica bastant animada (fa bromes).
• Posa exemples perquè ho entenguin millor.

Observació i rol dels alumnes:
• Poca atenció.
• Males contestacions (tan nenes com nens).
• No hi ha silenci.

Altres observacions:
• Molt de soroll (estaven fent obres a l’escola).
• Els alumnes participaven amb unes llistes de:
- Registre d’assistència.
- Registre d’ordre.
- Faltes de deures.
- Faltes de materials.

Educació física amb nens de primer de primària.
Jocs:
• Dos exercicis:
- Paracaigudes.
- Grups de cinc nens i que es posin d’acord per fer un joc amb els que facin servir els
següents materials: cons, teles, pilota.

Altres observacions:
• Classe poc treballada.
• Al final de la classe la professora comenta com a anat la classe.
• Higiene.


15:30 a 17:00 Classe d’educació física amb nens de 4r de primària.
Jocs:
• Caça guineus.
• Pescador, peix, tauró.
• Jugar a matar
• Salva ferits.
• Relaxació per finalitzar la classe.

Observacions de la professora:
• Fins que els alumnes no callen la professora no explica.
• Els i dona protagonisme als nens per explicar la forma i les normes dels jocs.
• Posa exemples.
• La professora juga alguns jocs amb ells.
• Pregunta si hi ha algun dubte.

Observacions dels alumnes:
• Cada canvi de joc els nens tenien que seure a terra.
• Falta d’atenció.
• Necessiten que els hi repeteixi molt les coses.
• Els hi costa molt està callats.
• Posaven moltes ganes de jugar.
• Explicaven ells mateixos les normes dels jocs.

Altres observacions:
• No tenen gimnàs, no vestuaris (per culpa de les obres) tenen que fer la classe al pati.
• La professora tenia que parar massa cops la classe per cridar l’atenció als nens.


DIMECRES
El dimecres vaig anar a Badalona al casal de Sant Roc.En aquest casal cal dir que és un casal per els nens i nenes més desfavorits del barri. Encara que també poden anar la gent adulta, però qui té una prioritat són els més petits.Aquest casal hi ha bastantes sales on cada una d’elles poden fer diverses activitats.
• Sala d’ordinadors.
• Sala de teatre.
• Magatzem.
• Menjador.
• Sala dels jocs...
Tot esta molt ordenat i molt net.Aquest casal el que ofereix aquests nens és ajudar-los a fer els deures, els hi dona un lloc on poden jugar i compartir les seves vivències.També cal dir que aquest centre els hi dona de berenar i els dutxen als nens que no tenen diners ni per les coses més primordials.En segon lloc, els més adults, també hi ha un lloc per ells en aquest casal.Els més grans acostumen anar al casal pel mati. I el que els hi ofereixen són tallers on es puguin desconnectar per un moment dels seus problemes.Hi ha tallers com:
• Ceràmica.
• Teatre.
• Costura.
• Música etc...
També dona un lloc a les mares adolescents que els hi ensenya com afrontar alguns dubtes que tenen amb els seus nadons.


DIJOUS
Vaig anar a l’escola de Dolors Montserdà i SantPau. A continuació faré un petit resum d’aquesta visita aquesta escola.Dolors Montserdà era una escola pública i SantPau era una escola privada. Aquestes dues escoles es van fusionar fa 20 anys i ara formen l’escola que varem visitar.És una escola que te dues línies:
• Infantil.
• Primària.

Infantil:
• Reunions:
- Hi ha una reunió per els pares nous (Setembre)
- Abans de començar l’escola fan una entrevista més individualitzada amb els pares i els
nens.
- Hi ha una reunió pedagògica.( Finals del Setembre)
- Entrevista individual ( A partir de Febrer)
• A infantil fan música, anglès (a partir dels 4 anys).
• Fan sortides i colònies des de p3.
• Treballen amb:
- Projectes.
- Expressions orals.
- Lletra de pal.
- Plàstica.
• Els nens es barrejant per edats.
• Al migdia hi ha tallers, activitats, anglès...


Primària:
• A primària tenen:
- 2 professors de educació física
- 2 professors de música.
- 3 professors d’educació especial ( venen nens d’altres escoles per fer classes especials,
només un dia determinat.)
- 3 professores d’anglès.- 1 professora de llengua oral.
- Introducció llengua francesa a cinquè i sisè.
- Grups flexius de català ( segons el nivell d’aprenentatge).
• Hi ha tres informes a final de cada trimestre.
•Les entrevistes es fan a final de cada trimestre.
• Fan sortides i colònies fins a sisè.
• L’escola de migdia proposa:
- Tallers (anglès, dansa...)
- Biblioteca.
- Aules.
• Fan dos reunions a la setmana per cicle:
- Una reunió funcional.
- Una reunió pedagògica.
• En els tallers de plàstica treballen diferents temes com:
- Impressionisme.
- Els somni de Dalí...
• Els nens de primària treballen amb els pc (Word,PowerPoint...)

L’ESCOLA:
• L’escola donen molta importància amb relació amb la família.
• Hi ha una agenda escolar (mitjà de comunicació entre pares i mestres).
• Fan seminaris amb altres escoles del voltant i continuïtat amb IES.
• Hi ha serveis d’autocar (fa 3 rutes al dia l’autocar).
• Celebracions:
- Festa major (convidant els pares).
- Nadal.
- Carnestoltes.
- Sant Jordi.
Alguna d’aquestes celebracions es convida als pares i altres són més internes.També hi ha festes que les organitza l’AMPA.
- Dissabtes ecològics (El Març)
- Festa tipo lúdic.

• Casi el 99% dels nens es queden a menjador.
• Tenen pocs nens immigrants, però si que tenen un gran nombre de nens adoptats.
• Són nens amb un nivell adquisitiu alt.
• Hi ha comissions:
- Festa
- Informàtica
- Ambient
- Llengua
- Educació especial.
• Fan el projecte COMENIUS (projecte Europeu). Hongria, Polònia, França.-A l’octubre els van convidar que vinguessin a l’escola.
• Són una escola verda, treballen molt amb el medi ambient.
• A final de cada passadís hi ha un espai amb taules.
• Cada mestre distribueix la seva aula al seu gust.
• Tenen dos patis i un bosc
.• No hi ha llibres, treballen per projectes. Només tenen llibre per l’assignatura de matemàtiques i de anglès.
• Hi ha aules de ciències i TIC.
• A totes les classes hi ha pc i estan arribant projectors.
• Hi ha 3 pissarres digitals a l’escola.
•Treballen amb el mètode d’aprenentatge significatiu i filosòfic (els nens mateixos busquen la resposta, el professor no la dona.)
• Hi ha algunes assignatures com el medi social i natural que algun tema el donen amb anglès.
• Hi ha objectes de Montessori.



Judith Espejo

sábado, 28 de noviembre de 2009

PARLEM DE LA SETMANA EXTRAESCOLAR...


SESSIÓ DE LECTURA :
ESTHER PLEGUE I JUAN ANTONIO (EL CANARIO)

LECTURA: LA CAÇA DEL PETÓ (ESTHER)

Melling, David. La Caça del petó . Barcelona : Beascoa, 2002. 32 p.

  • Resum: Un rei, molt atrafegat, envia des de la porta de l'habitació del fill, un petó de bona nit. Aquest, però, s'escapa i s'endinsa al bosc. El rei encomana al seu millor cavaller que el capturi i el porti a palau. Després d'unes quantes aventures el cavaller torna el petó, el qual posseeix el do de fer dormir, a palau.
  • Comentari: Una història dolça, ambientada en època de reis i prínceps, per ser explicada als més menuts i en la qual el tema de fons és l'afecte dels pares cap els fills.
  • el perquè de tot plegat: volia fer-vos arribar una gran lectura, oferir-vos algo gran... que més gran que un conte de bona nit. On donen el gran valor a un petó, recordem en guardar el record fins i tot el més petit.
Durant aquesta sessió de seminari...
hem parlat de dues activitats de la setmana del dilluns, jo en concret resumiré la del passat dilluns en que vam gaudir de la presència de l'Eulàlia Bosch a la nostra facultat, ja que ens va oferir la conferència titulada: FER DE MESTRE.
Eulalia Bosch és filosofa i professora Ha escrit diversos llibres, articles… relacionats amb el món de l'educació.
La seva experiència fa que conegui molt bé el món educatiu i tots els membres que es troben (els mestres, els alumnes, els infants, les famílies)
"Fer de mestres", el perquè d'aquesta conferencia és entenedor. Comencem un camí, és més que una professió ja que necessita d'una reflexió constant.
S'ha d'entendre l'ofici i reflexionar-hi, tenint en compte que aquest ofici està relacionat amb el conjunt total de la societat. Eulalia Bosch ens fa reflexionar sobre quin és el rol de l'adult com a educador dels nens i nenes, i el com hi ha un procés constant d' autoaprenentage ja que gràcies als nens podem ampliar el nostre coneixement. Parla de la interacció entre mestre-alumne. Tan mateix, tenint en compte que els nens estan creixent i alhora que nosaltres també creixem com a mestres. De fet la filosofia de la ponent és valorar molt més la paraula del nen, ens fa veure que no només són nens, sinó que gràcies a ells podem ampliar el nostre coneixement. Els nens i els adults aprenem junts.
Ens ha parlat de l'Any Cerdà, un projecte que dóna molta importància a les escoles, i en el que aquestes han estat incloses dins el mapa de la ciutat.
L'Eulàlia fa referència a la següent pàgina: www.anycerda.org
Una pàgina web on podem trobar els llocs peculiars que identifiquen la ciutat.
En referència a aquesta aportació just aquesta setmana podem llegir un article relacionat al diari "el pais"
També l'escriptora fa referència a les Arts ( la pintura, l'escultura, l'arquitectura i la música). E. Bosch planteja les experiències i relacions quotidianes com a factors importants a la tasca educativa, i ens dona la visió dels infants com a referent constant. Quan parlem d'educació escolar cal tenir present que aquests nens estan davant nostre per a créixer.

viernes, 13 de noviembre de 2009

Carnestoltes a l'escola!!!!



Estem al febrer. Fa molt fred al carrer, però a les aules de primer d'EGB, l'ambient es càlid i alegre.


És la setmana de carnestoltes, i les senyoretes han decidit que aquest any, els nens i nenes es disfressaran de maduixa


A la classe hi ha plats de plàstic a sobre de les taules agrupades de cinc per a que els alumnes estiguin en grups de rotllanes.


A dintre dels plats hi ha plastidecors de color vermell per a pintar les siluetes de maduixa gegant, que la senyoreta Rosa ha retallat per a la Vanesa i els seus companys. N'hi ha dues per a cadascun, una per al pit, i un alatra per a l'esquena, enganxades amb dos cordills passats per les espatlles.


La Vanesa s'afanya en pintar, perquè veu que el grup del costat ja ha acabat, i estan construint les fulles de la maduixa, que se les colocaran al cap.


És una setmana divertidíssima. La Vanesa es mor de ganes de que sigui dilluns per a cremar a carnestoltes. Sap que toca sortir al pati a lluir la disfressa que hem estat treballant.


Mentre s'afanya en acabar de pintar, mira que la finestra i veu un escenari. Ja s'imagina al duet cantant cançons divertides mentre ella balla amb els seus companys i les seves germanes al pati. Tot seguit sap que cremaran al carnestoltes i que en acabar, marxarà tota contenta amb la seva disfressa de maduixa.

Vanesa Beltran Pelegrín

jueves, 12 de noviembre de 2009

Avui, 12 de novembre del 2009

Hola a tots, com que això de les lectures va una mica endarrerit, i avui per fi he pogut fer la meva lectura junt amb el Didier doncs he decidit fer l'entrada avui.

Després de la classe de COED hem sortit a corre-cuita per poder assistir a la conferència que hi havia en el auditori, tractava de les drogues, quin mal causaven les drogues en el nostre cervell.

El nostre company Salvador ha fet una molt bona intervenció. Oi que si gent?.

Després de la conferència hem anat a seminari, i com estàvem animats en Didier i jo hem recitat un altre cop el que teníem de la classe de COED.
Després en Didier i jo hem tingut que fer la lectura de seminari. (Avui els companys han acabat bastant farts de nosaltres jajaja).

Bueno a continuació hi ha la lectura de seminari, és en castellà.





Esta es la empresa de los corazones?

Tengo interés en inversiones.


Solo tengo una condición...

Quiero ser la accionista mayoritaria.

Si aceptas esta condición,

Prometo darte el cien por cien de las ganancias.


Este es el trato:


El treinta por ciento de dulzura

Mas treinta de ternura

Y el cuarenta de pasión...


Ten pr seguro que lo que

tu empresa necesita

son mis inversiones de amor.

Acompañada de una entrega a tiempo

de besos i caricias.


Tu analiza mi propuesta

con mucho detenimiento,

tomate tu tiempo

E infórmeme de tu decisón...


Te espero en el café de los sentimientos.


Judith Espejo

domingo, 8 de noviembre de 2009
















La primària va ser una època molt emocionant on tot es veia diferent, podies tenir molts amics i també molts noviis que duraven els cinc minuts de patí, però sempre ni havia un de preferit, que podia durar molts anys.

L'Anna era una nena rossa, petita per a la seva edat, esquifida. S'amagava radere d'unes ulleres grans, una nena tímida i riallera.

Anava a una escola molt competitiva, on ser el primer de la classe, el més guapo o la mes simpàtica era el més important.
A la seva escola es potenciava la superioritat davant de l'altre, cosa que no agradava a l'Anna, perquè sempre n'hi havia nens que potenciats per professors s'en reien dels altres, sort que desprès la mama ho solucionava tot amb una gran abraçada.

L'Anna era coneguda a l'escola , ja que la seva mare era la propietària d'una petita tenda de llaminadures al costat de l'escola.
Tenia un germà gran que no li havia deixat gaire bona imatge davant dels professors, i això no li ajudava gaire a pujar nota, ja que era important ser Germà de Fulanito o Menganito, però ella simplement era la nena de las llaminadures.

Aquesta foto era d'un dia de carnestoltes.

Seminari Anna Valls (14/10/2009)





















Hola a tots i totes!!! Sento el retard però no trobava el moment per escriure.
Faré el resum de la sessió i de la meva lectura.


LOCO es quien vive en su mundo...

Personas que son diferentes de los demás, que han perdido la razón.' Y tú, ¿estás loco?

Yo, si lo estoy. Desde hace mucho tiempo me di cuenta que era diferente a los demás.
Lo mejor de todo era que había otros que tenían los mismos síntomas que yo.
Cuando decidí ser nadador y entrenar mis primeros 10km al día, me dijeron mis amigos que era algo fuera de lo normal.

Al ver que no asistía a fiestas, me decían que estaba loco, por que entrenaba los fines de semana que estaban hechos para descansar y actividades sociales.

Pero cuando estamos a menos 3 grados, está lloviendo, y hace aire, pero faltan 10 repeticiones de 200mts seguramente 'las personas normales' nos dirían que nos falta un tornillo.
Cuando solo comemos 6 veces al día, llamamos dieta a comer y no a dejar de hacerlo.

Al preparar una maleta, lo primero que pones en tu equipaje son tus trajes de baño, gorra y gafas, y luego todo lo demás, que en realidad nunca es tan importante.
Cuando encontramos una transmisión de alguna competición nos quedamos como hipnotizados aunque los medios de comunicacióntan sólo den 30 minutos y quizás menos importancia, a lo que para nosotros significa nuestra vida.

Soy un loco pues encontré en este deporte donde darle vueltas a un hoyo con agua de 25 o 50 metros era y es algo muy importante en mi vida.

Soy un loco que encontré en esta disciplina que el participar es lo mas importante, pero el llegar detrás de mi otro competidor me daba otra razón mas para seguir entrenando mas duro.

Soy un loco que ve pasar su vida en menos de un segundo cuando el juez de salida da el comando 'en sus marcas,' y toda la adrenalina explota en ese momento. Soy un loco por que gasto más en trajes de baño, googles y gorras que en bambas, ropa, y que cualquier otra cosa.

Soy un loco porque he descubierto que la natación no solo es un deporte, es un estilo de vida, mi vida reside en una alberca, mi corazón en esta disciplina, mi espíritu en el agua..... no soy como los demás, soy un nadador, y si, estoy loco, pero en este mundo... no soy el único............................. y tu estas loco?



És un text que reflexa tota la importància que té per a mi l'esport dins de la meva vida. Puc tornar a parlar sense por i confiança de tot allò, formant part de la meva vida.
No van ser anys fàcils però tot i això de tot s' aprèn i s'extreuen bones conclusions i grans records d'aquells anys.

A classe vem destacar la diferència entre emoció i sentiment.

La emoció és immediata, és la reacció d'algu en un instant determinat, en cambi el sentiment és més profund.

També vem llegir un text relacionat amb la capacitat d'expressar sentiments, sovint estem educats a no expressar els nostres sentiments.

Els nens no ploren, no juguis amb nines, es cosa de nenes.... al fet de no poder expressar-nos tal com son, per què la societat sovint ens classifica i ens jutge.

QUI ÉS ELL?

Comencem pel final d’aquesta historia un jove de trenta pocs que estudia a la universitat la carrera de filosofia.

De com ha arribat fins allà es del que tracta les pàgines d’aquest llibre que hem llegit.

Llibre autobiogràfic on Jullien explicà el llarg camí i difícil periple d’ésser “diferent”

Persona curiosa de mena, inquiet d’esperit, conscient de les seves mancances lluita al llarg de la seva vida per aconseguir la entrada al món dels “normals”, encara que amb la lectura d’aquest llibre puc assegurar que he descobert la seva gran riquesa de força i tenacitat que el fan més que normal, si no super- normal, ja que gràcies a la seva superioritat com a persona, esdevé un superhome que aconsegueix esborrar la seva diferència.

Com a bon filòsof que és, utilitza el diàleg amb el mestre que li va fer pensar i començar aquest cami.

El mestre Sòcrates, manté una conversa amb el seu deixeble, mitjançant les preguntes del filòsof, Jullien enllaça tema rere tema d’aquest elogi.

M'agrada com afronta el dia a dia els turments que se li presenten vinculats a la seva condició, però com bon filòsof feliç, amant de la vida.
Esther Plegue

TREBALL : L'ELOGI DE LA FEBLESA


L'Elogi de la feblesa és un llibre autobiogràfic de Alexandre Jollien on l'autor narra les seves experiències a través d'un diàleg amb Sòcrates. Ell és un jove amb paràlisis cerebral destinat a treballar en un taller ocupacional per a discapacitats però gràcies al seu esforç a vegades difícil i dolorós però sempre estimulant, aconsegueix accedir a la universitat i estudiar filosofia.

Per començarl, podriem parlar de Sòcrates i del seu mètode maièutic ja que és un aspecte molt important i de gran repercussió a la vida de Alexandre Jollien.
Sòcrates fou un filòsof grec a qui es considera el fundador de la filosofia occidental. Sòcrates pren renom principalment per les seves aportacions en el camp de l'ètica i és també el creador de l'ironia socràtica o mètode socràtic. Es tracta d'un mètode pedagògic en què es fan una sèrie de qüestions amb la finalitat no d'obtenir respostes concretes, sinó més aviat amb l'objectiu de fer reflexionar a l'interlocutor sobre els punts fonamentals del tema.

Seguidament, i entrant més en el contingut del llibre, podem parlar de la filosofia amb relació a Alexandre Jollien. Per a ell a filosofia és allò que ha fet girar la seva vida radicalment, la filosofia és qui la marcat un destí. Al final de la pàgina 28 i seguint la pàgina 29 del llibre trobem la seva pròpia definció de filosofia, és a dir, el que a ell li aporta; i diu així: "Va capgirar la meva vida fent-la de cop i volta més interessant. Tot esdevenia font de reflexió. En aquest vast programa percebia, a la vegada, una aventura apassionant, un repte que calia assumir i un estímul valuós. Des d'aquell dia, em vaig proposar dedicar-me a aclarir la meva singular situació i analitzar - tan com en fos possible - les reaccions dels meus eminents educador".
I en un altre paràgraf més avall diu: "Em va permetre salvar la meva pell i tenir finalment la possibilitat de reaccionar, d'oposar temptatives de resposta als interrogants que m'obsessionaven. La lectura dels filòsofs em va ajudar a saber comprendre millor, a donar un sentit a la realitat".

Un altre concepte important que n'hem extret del llibre és "la mirada de l'altre". Ell parla sobre la importància de treballar per a que els altres no l'etiquetessin, perquè el deixesin evolucionar i no el tractessin de incapaç. En un paràgraf de la pàgina 38 ell ho descriu d'aquesta manera: "D'aquí ve el meu interès per a la filosofia. Calia que em proveís de les armes adequades per poder combatre totes les etiquetes que ens penjaven sense parar. Pel que fa a aquesta qüestió, en pla ètic, Sartre, un altre dels teus col·legues, ha parlat molt de la cosificació. La cosificació consisteix a reduir l'altre a la categoria de cosa; redueix l'altre a un mer atribut, no veu en ell res més que una qualitat o un defecte, el petrifica i d'aquesta manera bloqueja tota mena d'evolució".

Eva Rodríguez






viernes, 6 de noviembre de 2009

A clase hasta los 18, quieras o no





A clase hasta los 18, quieras o no
Varios países han aumentado la escolarización obligatoria para luchar contra el abandono escolar - Para muchos, obligar a estudiar a alumnos casi adultos es ineficaz, inviable y contraproducente - Para otros, mejora su perspectiva laboral

La cohesión social, la igualdad de oportunidades y la justicia han sido los motores clásicos para intentar que cada persona, cada joven estudie lo máximo posible. A este argumento se le fue uniendo otro que apela más a la rentabilidad colectiva: el crecimiento económico en la sociedad del conocimiento requiere una población cada vez más formada. La mezcla de ambos es una obsesión en los países desarrollados, que buscan fórmulas para erradicar o, al menos, mitigar el principal obstáculo: el número de chavales que dejan de estudiar tras la escolarización obligatoria -muchos ni siquiera consiguen obtener el título más básico-. Si les ocurre a países como Reino Unido o Francia (con un 13% de abandonos) mucho más a España (con más del 30%).


Mejorar la calidad de la enseñanza con más medios, ofrecer otras vías de escolarización y de reenganche para los que abandonaron e, incluso, pagar a los más pobres, con mayor riesgo de exclusión, para que sigan estudiando son algunas de las estrategias posibles. Pero hay una que cíclicamente se coloca sobre la mesa, que consiste en obligarles a que estén más tiempo en el sistema, es decir, aumentar la edad de escolarización obligatoria, que en España está en los 16 años.


Esta idea es para algunos una auténtica locura por inviable, ineficaz y contraproducente. Obligar a permanecer en las aulas a jóvenes de 16 y 17 años que no quieren estar en ellas provocaría graves problemas en las aulas y ni siquiera sería beneficioso para ellos, opinan expertos como el catedrático de la Universidad Complutense de Madrid Julio Carabaña. Para otros, como el profesor de la Universidad de Barcelona Francesc Raventós, aunque causase "problemas menores", también puede ayudar a "resolver problemas mayores", como esa alarmante cifra de abandono escolar. Y recuerda que ese aumento hasta los 18 años ya se ha llevado a cabo en países como Alemania, Bélgica u Holanda. También en un buen número de Estados de EE UU, Hungría Polonia e Israel. Otros países, como Portugal o Reino Unido, planean hacerlo.


En España, el ministro de Educación, Ángel Gabilondo, volvió a abrir la espita del debate la semana pasada, al sugerir la posibilidad de aumentar de los 16 a los 18 años la edad de escolarización obligatoria. Fuera una propuesta, un deseo o una llamada a la reflexión -como apuntó la secretaria de Estado de Educación, Eva Almunia- sus palabras plantean una vez más si realmente debemos obligar a los chicos a seguir en la escuela aunque no quieran.




El profesor de la Universidad de Toronto Philip Oreopoulos se plantea esa duda en un reciente estudio. Tras analizar las subidas de la edad de escolarización obligatoria que han hecho muchos Estados de EE UU (en 28 de ellos, la edad mínima está en 17 o 18 años), se responde a sí mismo, como Raventós: "Da más beneficios que problemas", sobre todo si "va acompañada por esfuerzos para hacer que esos años extra sean más productivos y aceptables para aquellos que realmente no quieren estar en la escuela", dice por correo electrónico. Oreopoulos calculó en su trabajo que un año más de escolarización obligatoria aumenta de media un 10% la riqueza que obtendrá una persona a lo largo de su vida, que las tasas de abandono escolar caerán un 1,4% y las de matriculación en la escolarización posobligatoria subirán un 1,5%.


Pero no todo en la vida es estadística y, ésta, además, es muy discutible, según Julio Carabaña. Los datos son tan interpretables que las predicciones se convierten en muy débiles, asegura. Además, como admite el propio Oreopoulos, el hecho de que chavales que no quieren permanecer estén más tiempo en la escuela no significa que vayan a aprender algo. "Se puede escolarizar obligatoriamente a los niños, pero no a los adultos. Si fuera posible, sería contraproducente: los forzados complicarían la vida en las escuelas. Y aun cuando no fuera contraproducente, sería estéril: los forzados no ganarían nada, y mucho menos la economía", dice Carabaña. Sin embargo, Oreopoulos sostiene que hay una parte de alumnos que abandonan, no tanto porque estén hartos de la escuela, sino porque se dejan arrastrar por su entorno y por lo que llama una visión miope, es decir, que las ventajas laborales de la educación quedan tan lejos en el tiempo que no se ven. A estos jóvenes sí les beneficiaría más tiempo de escolarización, asegura.
Pero, por beneficioso que pueda ser, la cuestión sigue tocando temas muy delicados de libertad individual. "¿Hasta qué punto tiene la sociedad derecho a obligar a una persona a permanecer escolarizada hasta los 18 años? Por muy importante que sea el conocimiento y por muy beneficiosa que pueda (y digo pueda) resultar la educación, no debemos olvidar que estamos hablando de una forma de institucionalización, de internamiento forzoso a tiempo parcial", dice el catedrático de la Universidad de Salamanca Mariano Fernández Enguita.

Aún echando en falta más detalles sobre la idea que lanzó Gabilondo, padres y sindicatos como FETE-UGT y CC OO ven bien la posibilidad de subir la edad obligatoria, aunque otros más pequeños como Anpe y Csif, no. Algunos empresarios de la enseñanza privada, como CECE, lo ven con buenos ojos, pero tampoco todos; la católica FERE, principal representante de la educación concertada en España, dijo que no le parece adecuado, aunque esté dispuesta a hablarlo en el marco del pacto educativo, como lo planteó Gabilondo. E incluso el PP dijo que no se opone de primeras, aunque no le parece prioritario.

"La idea puede sonar bien a quienes temen el coste político del paro y no hay nada sorprendente en el contento de las asociaciones de padres, los sindicatos de profesores y la enseñanza privada", dice Fernández Enguita. "Sobre el papel es la bomba: calculando a ojo podría ser un cuarto de millón de parados menos, hasta 300.000 alumnos nuevos y, en consecuencia, más de 30.000 nuevas plazas de profesores, además de la gratuidad para la enseñanza privada en el tramo".
Lo que sí dijo el ministro es que no se podría hacer de un día para otro y que el sistema educativo tendría que ser mucho más flexible de lo que es ahora, dando a los alumnos diferentes opciones de estudio y escolarización, algo en lo que coincide el trabajo de Oreopoulos. El profesor de Toronto pone el ejemplo de la provincia de Ontario (Canadá), donde el aumento de la escolarización hasta los 18 se acompañó de un aumento de los programas de FP y de oportunidades de aprobar créditos como aprendices en trabajos o tomando cursos en la universidad. Precisamente, el tiempo parcial es lo que imponen, como mínimo, entre los 16 y los 18 en Alemania, Bélgica y Polonia. En EE UU, la mayoría de los Estados que han subido la edad obligatoria contemplan la posibilidad de eximir a los jóvenes de 16 y 17 años que cuenten con el permiso familiar para dejar los estudios.

Raventós dice que España "no se puede permitir el lujo" de tener un 31% de abandono escolar temprano. El profesor dirigió en 2005 junto a Joaquim Prats un estudio sobre los sistemas educativos europeos y admite que algunos países de los que han aumentado la obligatoriedad hasta los 18, como Alemania u Holanda, tienen en sus sistemas educativos serios problemas de equidad (los alumnos se separan muy jóvenes en caminos estancos que les llevan a la FP o a la universidad), pero asegura que la forma en que esos países abordan sus problemas "les suele dar mejores resultados". También recuerda el gran retraso educativo que se produjo en España por el franquismo. Cuando se empezó a hablar en serio de obligatoriedad hasta los 18 años en Europa, a finales de los ochenta, España todavía tenía el tope en los 14 y poco después, en los noventa, fue cuando se aumentó a los 16. "Pero en la medida que vamos rezagados, debemos hacer unos esfuerzos extra, y no los estamos haciendo", dice. Y remata que, por supuesto, elevar la escolarización obligatoria, aparte de más recursos económicos y humanos, requeriría garantizar la autonomía de los centros, buenos profesores y buenos directores.


Los Sindicatos de Trabajadores de la Enseñanza (STES) también se refieren a ese retraso, pero al contrario que Raventós, sostienen que el sistema aún no se ha llegado a recuperar del todo del aumento de escolarización hasta los 16, por lo que sugiere hacer las cosas al revés, es decir, mejorar primero lo que ya hay, reduciendo ese gran fracaso escolar, y empezar a hablar de aumentar la edad obligatoria. No sería lo mismo obligar a seguir dos años a un 31% de chavales que potencialmente preferirían estar en otro lado, que a un 15%, que es la media de abandono en la UE. Así, la medida más ajustada del efecto que podría tener la iniciativa en España la dará Portugal (con un 36% de abandono) que quiere elevar la obligatoriedad a los 18 en 2012.

"Si lo que quieren es rellenar las estadísticas, que las llenen", insiste Carabaña. Duda de las bondades de los programas de aprendices que existen en Alemania para esos alumnos a tiempo parcial y recalca: "De lo que se trata es de convencer a la gente, no de obligarles". La escolarización ha ido aumentando conforme ha crecido la demanda de educación, dice, y es ahí donde hay que actuar.

A Fernández Enguita una subida de la escolarización obligatoria le parecería "una fuga hacia delante" y desde luego no cree que el problema del fracaso se vaya a arreglar con más de lo mismo, sino con esas nuevas y variadas formas de escolarización, de "combinación de estudio y trabajo y de retorno ulterior y voluntario al sistema educativo", eso sí, no obligatorias, además de una revisión de lo que se hace en las clases. "Lo que hay que hacer, primero, es averiguar qué es lo que expulsa a los jóvenes de las aulas, hasta qué punto se ha divorciado el conocimiento escolar de las necesidades y oportunidades sociales", dice. No hay que olvidar que España es uno de los países en los que menos diferencia salarial supone tener un título superior, y que las distancias son enanas entre los que sólo terminaron la ESO y los que se sacaron la FP de grado medio, aunque las diferencias de paro sí son importantes y las salariales estén aumentando debido a la crisis económica.
En cualquier caso, algunas de esas medidas de las que habla Enguita, mal o bien, se están intentando -en 2008 se firmó un acuerdo entre Gobierno y autonomías contra el fracaso escolar- Así que la cuestión sería, si merece la pena y si es lícito añadir el empujón coercitivo.

El responsable del Informe Pisa de la OCDE, Andreas Schleicher, no se decanta, pero le quita importancia: "Ya hay fuertes incentivos económicos para que la gente permanezca en la escuela y grandes desventajas laborales para los que no tienen ninguna formación. Elevar la edad de escolarización obligatoria puede ser una manera de mejorar los resultados, pero motivar a los jóvenes para seguir en la escuela y ofrecer una instrucción de gran calidad es, por lo menos, igual de importante".


Bueno aquí deixo una noticia que estaria molt bé comentar-la.
És una noticia que fa relativament poquissim que ha sorti.
Apa, aqui la deixo.
Una abraçada.

Judith Espejo

lunes, 2 de noviembre de 2009

La meva etapa a l'escola


La meva etapa a l´escola va ser bastant divertida, recordo amb especial bon record fins a cinquè. Fins aquell curs tot va ser rialles, bon rotllo, en fi tot el que es pot esperar d´uns infants sense problemes. Els pares, els mestres de l´escola i tothom sabia que érem una classe bastant mogudeta, ja que hi havia bastants nens amb problemes familiars i d´altres que directament s´havien tornat boijos de tant veure Son Goku. Així que, reconegut per tothom a cinquè ens vam posar uns professors bastant durs, tant durs que les classes moltes vegades estaven dedicades a ensenyar-nos normes de conducta. Semblàvem un grup militar, on el mestre era el nostre sargent.

A partir de 5è tot va canviar radicalment, es notava com ja no anàvem a l´escola amb aquella felicitat que anàvem fins feia poc. Tinc un especial record d´un professor que com no ens podia controlar fins i tot feia ús de la força. Es va inventar el que ell li deia la màquina tanca boques, entre d´altres moltes coses que feia. També hi havia un altre que ens castigava sense pati a la més mínima, hi havia gent que potser estava sense pati 2 mesos.

Per si tot això fos poc, a sisè el meu tiet polític va començar a donar classe a la mateixa escola on jo hi anava. Al principi vaig pensar que seria una bona cosa, però amb el temps vaig sentir molt d’agobi, era com tenir un espia constantment al darrera, quan feia alguna cosa i s’enterava, li faltava temps per trucar a casa i dir-s’ho a ma mare. Tenia a tots els professors que a la més mínima que fes s’ho diguessin. Va ser un any fatal, menys mal que a final de curs, amb el viatge a Roses es va arreglar tot, aquest viatge va ser l´única experiència positiva que tinc dels dos últims cursos de la primària.

miércoles, 28 de octubre de 2009

SESSIÓ DE SEMINARI 5- XAVI COSTA - (28-10-2009)

Hola a tots i totes, avui a seminari m'ha tocat llegir la lectura a mi i he decidit portar na novel·la del J.D.Salinger anomenada "El guardian entre el centeno" La puju en castellà perque em va millor. Aqui és:

—Deja de jurar y dime otra cosa. Dime por ejemplo qué te gustaría ser. Científico o abogado o qué.
—Científico no. Para las ciencias soy un desastre.
—Entonces abogado como papá.
—Supongo que eso no estaría mal, pero no me gusta. Me gustaría si los abogados fueran por ahí salvando de verdad vidas de tipos inocentes, pero eso nunca lo hacen. Lo que hacen es ganar un montón de pasta, jugar al golf y al bridge, comprarse coches, beber martinis secos y darse mucha importancia. Además, si de verdad te pones a defender a tíos inocentes, ¿cómo sabes que lo haces porque quieres salvarles la vida, o porque quieres que todos te consideren un abogado estupendo y te den palmaditas en la espalda y te feliciten los periodistas cuando acaba el juicio como pasa en toda esa imbecilidad de películas? ¿Cómo sabes tú mismo que no te estás mintiendo? Eso es lo malo, que nunca llegas a saberlo.

No sé si Phoebe entendía o no lo que quería decir porque es aún muy cría para eso, pero al menos me escuchaba. Da gusto que le escuchen a uno.
—Papá va a matarte. Va a matarte —me dijo.
Pero no la oí. Estaba pensando en otra cosa. En una cosa absurda.
—¿Sabes lo que me gustaría ser? ¿Sabes lo que me gustaría ser de verdad si pudiera elegir?
—¿Qué?
—¿Te acuerdas de esa canción que dice, «Si un cuerpo coge a otro cuerpo, cuando van entre el centeno...»? Me gustaría...
—Es «Si un cuerpo encuentra a otro cuerpo, cuando van entre el centeno» —dijo Phoebe—. Y es un poema. Un poema de Robert Burns.
—Ya sé que es un poema de Robert Burns.
Tenía razón. Es «Si un cuerpo encuentra a otro cuerpo, cuando van entre el centeno», pero entonces no lo sabía.
—Creí que era, «Si un cuerpo coge a otro cuerpo» —le dije—, pero, verás. Muchas veces me imagino que hay un montón de niños jugando en un campo de centeno. Miles de niños. Y están solos, quiero decir que no hay nadie mayor vigilándolos. Sólo yo. Estoy al borde de un precipicio y mi trabajo consiste en evitar que los niños caigan a él. En cuanto empiezan a correr sin mirar adonde van, yo salgo de donde esté y los cojo. Eso es lo que me gustaría hacer todo el tiempo. Vigilarlos. Yo sería el guardián entre el centeno. Te parecerá una tontería, pero es lo único que de verdad me gustaría hacer. Sé que es una locura.




També dir que a classe hem estat debatent els conceptes de normalitat i anormalitat amb diferents opinions al respecte, i comentant el llibre de seminari "Elogi de la feblesa" dient cadascú les frases que més l'hi havien agradat i analitzant els diferents aspectes que sortien al full de treball. Ha sigut una bona classe.

miércoles, 21 de octubre de 2009

SESSIÓ DE SEMINRI- VANESSA (8-10-09)

Hola a tots i totes!!! Fare el resum de la sessió en la que jo vaig fer la lectura.
Vaig llegir un conte curt del llibre “la vida viene a cuento”de Jaume Soler y Maria Mercè Conangala, editorial Integral.

Pag.91. CAJITAS DE COLORES.

Cuando siento el nudo en el estómago me tumbo en el suelo y abro mis cajitas de colores.
Abro la caja roja y dejo que salten al suelo todas las emociones que guardo allí: ira, enojo, furia cólera, irritación, frustración, miedi, impotencia, rabia, asco, verguanza...
Abro mi caja negra y de ella salen, apagadas, la soledad, la tristeza, la desesperanza, el abandono, la pena, la angustia, la pesadumbre...
Abro mi caja verde y me encuentro, florecientes, la esperanza, la fe, la ilusión, la curiosidad, el consuelo, la confianza, la compasión...
Abro la caja amarilla y de ella salen las palabras brillantes como el sol: amistad, amor, ternura, alegría, felicidad...
Abro la caja azuly, sin ruido, se despliegan la humildad, la gratitud, la serenidad, la calma, la paz...
Juego con ellas, dejo que se mezclen, las agrupo, las ordeno, las miro y las remiro. Luego decido cuáles me quiero quedar.

Hoy he escogido tres palabras: verde-confianza, amarillo-amor y azul-calma. Las demás las he devuelto a sus cajitas.
Por cierto...El nudo ya no está.

Després aprofitant la xerrada del dia anterior: Tècniques d'aprenentatge, vàrem llegir els apunts per tal d'entendre tots els apartats.
Crec recordar que també va repartir un text titulat: Tiempo de enseñar y de estudiar.
El que no recordo es si el vam llegir...crec que no...

lunes, 19 de octubre de 2009

Lectura de Primo Levi per Marian Baqués

Tot seguit us deixo la lectura que va fer en una de les primeres sessions de seminari en Marian sobre diversos fragments del llibre Si això és un home de Primo Levi.


Primo Levi (2004). Si això és un home. Barcelona: Edicions 62.

22.
El primer deure de l’home és perseguir els propis objectius amb mitjans adequats, i qui s’equivoca la paga.

25
Molts de nosaltres ens vam quedar davant de la seva porta, i va davallar a la nostra ànima, nou per a nosaltres, el dolor antic del poble que no té terra, el dolor sense esperança de l’èxode que es renova cada segle.

27
A la vida tothom descobreix, més o menys aviat, que la felicitat perfecta no és assolible, però pocs es paren a pensar, en canvi, en la consideració oposada: que tampoc no és assolible una infelicitat perfecta.

28
Pocs són els homes que saben anar cap a la mort amb dignitat, i moltes vegades no són aquells que t’esperaries.

54
Quan està en joc el propi destí els homes són molt rarament raonables.

81
En aquest Ka-Be [Jo aclareixo que és la infermeria del camp] , parèntesi de relativa pau, hem après que la nostra personalitat és fràgil, està molt més en perill que no la nostra vida; i els savis antics, en lloc d’advertir-nos «recorda que has de morir», haurien fet millor de recordar-nos aquest perill més gran que ens amenaça.

81
El barracó de fusta, farcit d’humanitat dolguda, és ple de paraules, de records i d’un altre dolor.

83
La facultat humana de fer-se un cau, de fabricar-se una capa protectora, de construir-se al voltant una subtil barrera defensiva, fins i tot en circumstàncies aparentment desesperades, és sorprenent, i mereixeria un estudi aprofundit.

126
Estem persuadits que cap experiència humana està mancada de sentit i és indigna d’anàlisi, i que fins d’aquest món particular de què estem parlant se’n poden treure valors fonamentals, tot i que no sempre siguin positius.

127
L’home és fonamentalment brutal, egoista i estúpid per com es comporta quan tota superestructura civil és destruïda.

160
...El cant d’Ulisses. Qui sap com i per què m’ha vingut a la memòria: però no tenim temps de triar, aquesta hora ja no és una hora.

174
Jo crec que és al Lorenzo a qui dec de ser viu avui; i no tant per la seva ajuda material, com per haver-me recordat constantment, amb la seva presència, amb la seva manera tan planera de ser bo, que encara existia un món fora del nostre, alguna cosa i algú encara pur i íntegre, no corromput ni salvatge, estrany a l’odi i a la por; alguna cosa difícilment definible, una remota possibilitat de bé, per la qual, malgrat tot, valia la pena resistir. [...] Lorenzo era un home; la seva humanitat era pura i incontaminada, ell era fora d’aquest món de negació. Gràcies a Lorenzo no vaig oblidar que jo mateix era un home.

211
Destruir un home és difícil, gairebé tant com crear-lo.

[Les pàgines que segueixen són un apèndix que l’autor va escriure el 1976.]

250
Jo que no sóc cristià estic disposat a seguir el precepte jueu i cristià de perdonar el meu enemic; però un enemic que es penedeix ha deixat de ser un enemic.

256
A l’Alemanya de Hitler prevalien unes formes força peculiars: qui sabia no parlava, qui no sabia no feia preguntes, qui feia preguntes no rebia respostes.

263
Per a aquests supervivents recordar és un deure: no volen oblidar, i sobretot no volen que el món oblidi, perquè han entès que la seva experiència no ha estat mancada de sentit i que els Lager no han estat un accident, un fet imprevist de la Història.

270
L’home és sens dubte un animal social –ja ho va afirmar Aristòtil–: però pobres de nosaltres si haguéssim de tolerar totes les compulsions zoològiques que sobreviuen en l’home! Les lleis humanes serveixen precisament per a això: per limitar els impulsos animals!

280
Si comprendre [es refereix a l’odi nazi] és impossible, conèixer és necessari, perquè el que va succeir pot tornar, les consciències poden ser reduïdes i ofuscades novament: també les nostres. Per això, meditar sobre tot el que passar és un deure de tothom.

sábado, 17 de octubre de 2009

Vull tornar una vegada més a la infància



Un dels millors records que tinc de la primària, va ser quan jo estava cursan 2n de primària, m'enrecordo que tenia una professora que es deia Dolors.


Era una professora magnífica, molts cops m'enrecordo d'ella.

Ella ens feia classes de matemàtiques, plàstica, paint (que era com un tipus de plàstica peró teniem un llibre per dibuixar, pintar, fer activitats etc...)


Doncs tot ve arrel d'aqui, la professora Dolors ens enviava feina perquè la fèssim durant l'hora de classe i com jo sempre era la primera en acabar (encara que molts cops semblava que portes un cohet al cul de lo depresa que anava.) Doncs la professora Dolors hem deixava que jo corregis els exercicis, dibuixos dels companys (ara enteneu perquè hem donava presa a fer el que hem deia la mestra oi?)


M'encantava passar per les taules dels meus companys i posar un vist, un bé o un molt bé.

Era genial!


Peró també recordo que un dels cops en ves de posar un vist vaig fer una especie de garagot sense adonar-me i quan ho vaig tornar a veure li vaig dir al meu company que ell no es podia corregir el treball que tenia que ser la professora o jo.


Doncs com podeu veure amb 7 anyets ja era l'apranent, ajudant de la mestra.







Judith Espejo

REFLEXIONS



Fa un parell de dies, em va tocar a mi la lectura.
Vaig llegir una carta que em van enviar quan estava passant una mal moment, i em va ajudar tant, que vaig decidir compartir-la amb els meus companys, és a dir, amb tots vosaltres.
Us he adjuntat una foto per a que pugueu veure als meus nens.


Vam parlar una mica de l'empatia, de si una persona podia ser empàtica al 100%.


Diferència entre homes i dones... Poden els homes fer dues coses alhora?
Ja ja ja ja ja!!!!
També vam fer una petita dinàmica de grup.
La veritat és que ho vam passar força bé.

jueves, 15 de octubre de 2009

Dolça infància

Quan era petita era d'allò més tremenda, i és per això que sempre m'enrecordo de les malifetes que li feia a la meva professora. Sempre he sigut una persona molt xerraire, i de fet ho sóc, quan era menuda suposo que no sabia quin era el limit i això d'estar callada quan la meva professora ens explicava com fer les activitats, per mi era algo impossible, i jo fos amb el company de davant o de darrere sempre havia de dir la meva, fins que un dia, la Patrícia, la meva tutora, va agafar un tall de celo i me'l va posar a la boca. Vaig estar una bona estona plorant i una de les meves amigues va venir i me la va treure. Des de aquell dia crec que vaig aprendre a fer silenci quan algú parlava, sobretot si era la meva mestre, tot i que de vegades es feia una mica difícil. I aquí una de les meves històries de menuda, que sempre em fa gracia recordar-la.

domingo, 11 de octubre de 2009

Un petit record de la primària...



El meu record de l'infància a la primària és molt alegre i alhora trist ja que diuen que no hi ha res més trist que el record d'un temps passat.

M'agradava anar a l'escola, m'agradava molt. M'agradava trobar-me dia si i dia també amb els meus amics. Jugàvem junts alhora del pati, compartiem pupitre, jugàvem a "tazos", "gogos", "tamagochis", etc a la sortida del cole, i fins i tot, amb alguns, tornàvem junts cap a casa.
Quan estava a l'escola m'encantava aprendre coses noves, arribar a casa, i explicar-lis als meus pares tot el que havia après.


De parvulari me'n recordo d'un professor en concret, l'Àngel, era un professor molt proper. Ens feia volteretes quan anàvem a corregir les fitxes al seu pupitre, ens enlairava per treure el dia i col·locar el que tocava, etc.
De parvulari també me'n recordo de la sala dels "racons", hi havia els metges, els mecànics, la dependenta, etc.

De la primària, el que més recordo és l'hora del pati. La passàvem jugant a policies i lladres (molt sovint nens contra nenes jeje) o vius i morts. També me'n recordo d'alguns professors; de coses molt puntuals com per exemple a tercer, quan la Marian ens va explicar les distàncies (Km, Hm, m, cm...) amb un ratolí de plàstic i un troç de formatge.
També me'n recordo quan la Luisa, la professora de cinquè, va iniciar la classe parlant del tema de la reproducció humana; ja podeu imaginar-vos la reacció d'una classe de nens de cinquè jeje.

Finalment recordo l'últim dia de sisè. Va ser tot un drama. Tots ens vàrem firmar i ficar dedicatòries a les bates, signar les agendes i va ser tota una gran festa.
D'aquest dia recordo que em vaig fer un fart de plorar i quan vaig arribar a casa vaig seguint plorant i dient tota l'estona que jo no volia marxar d'aquella escola. :)

sábado, 10 de octubre de 2009

no hem de tenir por a la diferència...


Hem de valorar aquell nen que és únic, que és distingeix dels demés. No hem de voler que tots siguin clons, ni que siguin els millors en coneixements. Pot ser un bon mestre és el que aconsegueix encendre aquesta espurna de vida, el que realment educa a petites persones amb molta humanitat. Aquesta diferència ens espanta, volem que tots facin els mateixos dibuixos i que utilitzin preciosos colors. Tant de bó tinguem ulls per veure la diversitat, paciència per la educació i saviesa de mestre. "Laissez-faire" companys i més amb els infants. (Esther Plegue.)

Bates a cuadres roses i blancs

La meva història escolar comença just amb els meus 6 anys. M'agradava anar a l'escola em trobava amb nenes de la meva edat i jugava molt. Recordo el mocador lligat a la butxaca de la meva bata, gran invent!
Les bossetes del berenar eren de roba, quan deixaves caure la teva mà i descobries el pa amb xocolata... et senties la reina del pati!
Dels moments de classe recordo un teatre de titelles de cartró, una nina fineta ens presentava les lletres de l'abecedari.
Les professores eren idolatrades per tota la quitxalla, s'ha de dir que per nosaltres eren les més llestes del món... ho sabien tot!
També us puc dir que no era la nena més bona del grup de 45, la Pleguezuelos -així em cridaven quan havia fet una gran malifeta- havia provat mètodes d'educació que ara avui dia serien molt qüestionats. Jo deia paraulotes dia sí i dia també, fins que em van rentar la boca amb sabó... També em costava seure a la cadira, la solució va ser lligar-me a la cadira amb cel.lo.
Tot i això, ara ric quan me'n recordo, vaig ser molt feliç.
Encara recordo cançons de l'escola i recordo la pel.lícula que ens posaven cada any... i que sempre ens agradava - què fort!!- "Sonrisas y lágrimas": -uf! !que viene el lobo!

JAUME PAGÈS. La contra.

Obro aquest apartat perquè quan llegim articles de diaris els col·loquem separats de les pròpies sessions. El primer article que ens va donar en Marian és el d'aquest home que el títol era:

"Un buen maestro contiene multitud de futuros"

Bueno, jo crec que en aquest article, Pagès, ens parla de la gratitud que és ser mestre. Que després dels anys, et venen a veure els antics alumnes i això t'omple de felicitat. Parla que si un alumne triunfa, el mestre ha triunfat el doble.

També parla de les universitats actual i que és més fàcil estudiar ara que no pas abans.

Finalment també parla del "secreto" d'un bon estudiant no? I diu que són les ganes per aprendre.


Fiqueu més idees que treieu del text en els comentaris i taaaal!!!
apaa, fins dimarts!! :D

Primer sessió - Eva (30/09/09)

En la primera sessió vaig començar llegint un fragment que vaig portar i el fragment és el següent:

JULIA NAVARRRO. La Sang dels innocents.
“Tan se val on haguem nascut o a on visquem. Som homes amb totes les misèries i les grandeses que es troben en l’ésser humà. Quan perds la teva mare, el dolor és el mateix tan si has nascut aquí com a la Xina. Quan algú t’humilia, el dolor de la humiliació se’t clava a l’ànima, tan si ets basc com escocès. Si no guanyes prou per mantenir la teva família, la desesperació és la mateixa aquí o a Sebastopol.
He après que la terra no és res sense els homes, que el que importa són els éssers humans…”


Seguidament vàrem llegir, cada un, el relat sobre la nostre "impressió" de la primària i els que vam portar fotografies les vam mostrar.


Aquell dia no vam fer gaire més coses ja que després vam anar al Bar :) jeje
Si algú creu que vam fer més coses que ho fiqui en els comentaris!!!
merciii!!