SESSIÓ DE SEMINARI 5- XAVI COSTA - (28-10-2009)

Hola a tots i totes, avui a seminari m'ha tocat llegir la lectura a mi i he decidit portar na novel·la del J.D.Salinger anomenada "El guardian entre el centeno" La puju en castellà perque em va millor. Aqui és:

—Deja de jurar y dime otra cosa. Dime por ejemplo qué te gustaría ser. Científico o abogado o qué.
—Científico no. Para las ciencias soy un desastre.
—Entonces abogado como papá.
—Supongo que eso no estaría mal, pero no me gusta. Me gustaría si los abogados fueran por ahí salvando de verdad vidas de tipos inocentes, pero eso nunca lo hacen. Lo que hacen es ganar un montón de pasta, jugar al golf y al bridge, comprarse coches, beber martinis secos y darse mucha importancia. Además, si de verdad te pones a defender a tíos inocentes, ¿cómo sabes que lo haces porque quieres salvarles la vida, o porque quieres que todos te consideren un abogado estupendo y te den palmaditas en la espalda y te feliciten los periodistas cuando acaba el juicio como pasa en toda esa imbecilidad de películas? ¿Cómo sabes tú mismo que no te estás mintiendo? Eso es lo malo, que nunca llegas a saberlo.
No sé si Phoebe entendía o no lo que quería decir porque es aún muy cría para eso, pero al menos me escuchaba. Da gusto que le escuchen a uno.
—Papá va a matarte. Va a matarte —me dijo.
Pero no la oí. Estaba pensando en otra cosa. En una cosa absurda.
—¿Sabes lo que me gustaría ser? ¿Sabes lo que me gustaría ser de verdad si pudiera elegir?
—¿Qué?
—¿Te acuerdas de esa canción que dice, «Si un cuerpo coge a otro cuerpo, cuando van entre el centeno...»? Me gustaría...
—Es «Si un cuerpo encuentra a otro cuerpo, cuando van entre el centeno» —dijo Phoebe—. Y es un poema. Un poema de Robert Burns.
—Ya sé que es un poema de Robert Burns.
Tenía razón. Es «Si un cuerpo encuentra a otro cuerpo, cuando van entre el centeno», pero entonces no lo sabía.
—Creí que era, «Si un cuerpo coge a otro cuerpo» —le dije—, pero, verás. Muchas veces me imagino que hay un montón de niños jugando en un campo de centeno. Miles de niños. Y están solos, quiero decir que no hay nadie mayor vigilándolos. Sólo yo. Estoy al borde de un precipicio y mi trabajo consiste en evitar que los niños caigan a él. En cuanto empiezan a correr sin mirar adonde van, yo salgo de donde esté y los cojo. Eso es lo que me gustaría hacer todo el tiempo. Vigilarlos. Yo sería el guardián entre el centeno. Te parecerá una tontería, pero es lo único que de verdad me gustaría hacer. Sé que es una locura.



També dir que a classe hem estat debatent els conceptes de normalitat i anormalitat amb diferents opinions al respecte, i comentant el llibre de seminari "Elogi de la feblesa" dient cadascú les frases que més l'hi havien agradat i analitzant els diferents aspectes que sortien al full de treball. Ha sigut una bona classe.

SESSIÓ DE SEMINRI- VANESSA (8-10-09)

Hola a tots i totes!!! Fare el resum de la sessió en la que jo vaig fer la lectura.
Vaig llegir un conte curt del llibre “la vida viene a cuento”de Jaume Soler y Maria Mercè Conangala, editorial Integral.

Pag.91. CAJITAS DE COLORES.

Cuando siento el nudo en el estómago me tumbo en el suelo y abro mis cajitas de colores.
Abro la caja roja y dejo que salten al suelo todas las emociones que guardo allí: ira, enojo, furia cólera, irritación, frustración, miedi, impotencia, rabia, asco, verguanza...
Abro mi caja negra y de ella salen, apagadas, la soledad, la tristeza, la desesperanza, el abandono, la pena, la angustia, la pesadumbre...
Abro mi caja verde y me encuentro, florecientes, la esperanza, la fe, la ilusión, la curiosidad, el consuelo, la confianza, la compasión...
Abro la caja amarilla y de ella salen las palabras brillantes como el sol: amistad, amor, ternura, alegría, felicidad...
Abro la caja azuly, sin ruido, se despliegan la humildad, la gratitud, la serenidad, la calma, la paz...
Juego con ellas, dejo que se mezclen, las agrupo, las ordeno, las miro y las remiro. Luego decido cuáles me quiero quedar.

Hoy he escogido tres palabras: verde-confianza, amarillo-amor y azul-calma. Las demás las he devuelto a sus cajitas.
Por cierto...El nudo ya no está.

Després aprofitant la xerrada del dia anterior: Tècniques d'aprenentatge, vàrem llegir els apunts per tal d'entendre tots els apartats.
Crec recordar que també va repartir un text titulat: Tiempo de enseñar y de estudiar.
El que no recordo es si el vam llegir...crec que no...

Lectura de Primo Levi per Marian Baqués

Tot seguit us deixo la lectura que va fer en una de les primeres sessions de seminari en Marian sobre diversos fragments del llibre Si això és un home de Primo Levi.


Primo Levi (2004). Si això és un home. Barcelona: Edicions 62.

22.
El primer deure de l’home és perseguir els propis objectius amb mitjans adequats, i qui s’equivoca la paga.

25
Molts de nosaltres ens vam quedar davant de la seva porta, i va davallar a la nostra ànima, nou per a nosaltres, el dolor antic del poble que no té terra, el dolor sense esperança de l’èxode que es renova cada segle.

27
A la vida tothom descobreix, més o menys aviat, que la felicitat perfecta no és assolible, però pocs es paren a pensar, en canvi, en la consideració oposada: que tampoc no és assolible una infelicitat perfecta.

28
Pocs són els homes que saben anar cap a la mort amb dignitat, i moltes vegades no són aquells que t’esperaries.

54
Quan està en joc el propi destí els homes són molt rarament raonables.

81
En aquest Ka-Be [Jo aclareixo que és la infermeria del camp] , parèntesi de relativa pau, hem après que la nostra personalitat és fràgil, està molt més en perill que no la nostra vida; i els savis antics, en lloc d’advertir-nos «recorda que has de morir», haurien fet millor de recordar-nos aquest perill més gran que ens amenaça.

81
El barracó de fusta, farcit d’humanitat dolguda, és ple de paraules, de records i d’un altre dolor.

83
La facultat humana de fer-se un cau, de fabricar-se una capa protectora, de construir-se al voltant una subtil barrera defensiva, fins i tot en circumstàncies aparentment desesperades, és sorprenent, i mereixeria un estudi aprofundit.

126
Estem persuadits que cap experiència humana està mancada de sentit i és indigna d’anàlisi, i que fins d’aquest món particular de què estem parlant se’n poden treure valors fonamentals, tot i que no sempre siguin positius.

127
L’home és fonamentalment brutal, egoista i estúpid per com es comporta quan tota superestructura civil és destruïda.

160
...El cant d’Ulisses. Qui sap com i per què m’ha vingut a la memòria: però no tenim temps de triar, aquesta hora ja no és una hora.

174
Jo crec que és al Lorenzo a qui dec de ser viu avui; i no tant per la seva ajuda material, com per haver-me recordat constantment, amb la seva presència, amb la seva manera tan planera de ser bo, que encara existia un món fora del nostre, alguna cosa i algú encara pur i íntegre, no corromput ni salvatge, estrany a l’odi i a la por; alguna cosa difícilment definible, una remota possibilitat de bé, per la qual, malgrat tot, valia la pena resistir. [...] Lorenzo era un home; la seva humanitat era pura i incontaminada, ell era fora d’aquest món de negació. Gràcies a Lorenzo no vaig oblidar que jo mateix era un home.

211
Destruir un home és difícil, gairebé tant com crear-lo.

[Les pàgines que segueixen són un apèndix que l’autor va escriure el 1976.]

250
Jo que no sóc cristià estic disposat a seguir el precepte jueu i cristià de perdonar el meu enemic; però un enemic que es penedeix ha deixat de ser un enemic.

256
A l’Alemanya de Hitler prevalien unes formes força peculiars: qui sabia no parlava, qui no sabia no feia preguntes, qui feia preguntes no rebia respostes.

263
Per a aquests supervivents recordar és un deure: no volen oblidar, i sobretot no volen que el món oblidi, perquè han entès que la seva experiència no ha estat mancada de sentit i que els Lager no han estat un accident, un fet imprevist de la Història.

270
L’home és sens dubte un animal social –ja ho va afirmar Aristòtil–: però pobres de nosaltres si haguéssim de tolerar totes les compulsions zoològiques que sobreviuen en l’home! Les lleis humanes serveixen precisament per a això: per limitar els impulsos animals!

280
Si comprendre [es refereix a l’odi nazi] és impossible, conèixer és necessari, perquè el que va succeir pot tornar, les consciències poden ser reduïdes i ofuscades novament: també les nostres. Per això, meditar sobre tot el que passar és un deure de tothom.

Vull tornar una vegada més a la infància

Un dels millors records que tinc de la primària, va ser quan jo estava cursan 2n de primària, m'enrecordo que tenia una professora que es deia Dolors.

Era una professora magnífica, molts cops m'enrecordo d'ella.

Ella ens feia classes de matemàtiques, plàstica, paint (que era com un tipus de plàstica peró teniem un llibre per dibuixar, pintar, fer activitats etc...)

Doncs tot ve arrel d'aqui, la professora Dolors ens enviava feina perquè la fèssim durant l'hora de classe i com jo sempre era la primera en acabar (encara que molts cops semblava que portes un cohet al cul de lo depresa que anava.) Doncs la professora Dolors hem deixava que jo corregis els exercicis, dibuixos dels companys (ara enteneu perquè hem donava presa a fer el que hem deia la mestra oi?)

M'encantava passar per les taules dels meus companys i posar un vist, un bé o un molt bé.

Era genial!

Peró també recordo que un dels cops en ves de posar un vist vaig fer una especie de garagot sense adonar-me i quan ho vaig tornar a veure li vaig dir al meu company que ell no es podia corregir el treball que tenia que ser la professora o jo.

Doncs com podeu veure amb 7 anyets ja era l'apranent, ajudant de la mestra.

Judith Espejo

REFLEXIONS

Fa un parell de dies, em va tocar a mi la lectura.
Vaig llegir una carta que em van enviar quan estava passant una mal moment, i em va ajudar tant, que vaig decidir compartir-la amb els meus companys, és a dir, amb tots vosaltres.

Us he adjuntat una foto per a que pugueu veure als meus nens.

Vam parlar una mica de l'empatia, de si una persona podia ser empàtica al 100%.

Diferència entre homes i dones... Poden els homes fer dues coses alhora?

Ja ja ja ja ja!!!!

També vam fer una petita dinàmica de grup.

La veritat és que ho vam passar força bé.

Dolça infància

Quan era petita era d'allò més tremenda, i és per això que sempre m'enrecordo de les malifetes que li feia a la meva professora. Sempre he sigut una persona molt xerraire, i de fet ho sóc, quan era menuda suposo que no sabia quin era el limit i això d'estar callada quan la meva professora ens explicava com fer les activitats, per mi era algo impossible, i jo fos amb el company de davant o de darrere sempre havia de dir la meva, fins que un dia, la Patrícia, la meva tutora, va agafar un tall de celo i me'l va posar a la boca. Vaig estar una bona estona plorant i una de les meves amigues va venir i me la va treure. Des de aquell dia crec que vaig aprendre a fer silenci quan algú parlava, sobretot si era la meva mestre, tot i que de vegades es feia una mica difícil. I aquí una de les meves històries de menuda, que sempre em fa gracia recordar-la.

Un petit record de la primària...

El meu record de l'infància a la primària és molt alegre i alhora trist ja que diuen que no hi ha res més trist que el record d'un temps passat.

M'agradava anar a l'escola, m'agradava molt. M'agradava trobar-me dia si i dia també amb els meus amics. Jugàvem junts alhora del pati, compartiem pupitre, jugàvem a "tazos", "gogos", "tamagochis", etc a la sortida del cole, i fins i tot, amb alguns, tornàvem junts cap a casa.

Quan estava a l'escola m'encantava aprendre coses noves, arribar a casa, i explicar-lis als meus pares tot el que havia après.

De parvulari me'n recordo d'un professor en concret, l'Àngel, era un professor molt proper. Ens feia volteretes quan anàvem a corregir les fitxes al seu pupitre, ens enlairava per treure el dia i col·locar el que tocava, etc.

De parvulari també me'n recordo de la sala dels "racons", hi havia els metges, els mecànics, la dependenta, etc.

De la primària, el que més recordo és l'hora del pati. La passàvem jugant a policies i lladres (molt sovint nens contra nenes jeje) o vius i morts. També me'n recordo d'alguns professors; de coses molt puntuals com per exemple a tercer, quan la Marian ens va explicar les distàncies (Km, Hm, m, cm...) amb un ratolí de plàstic i un troç de formatge.

També me'n recordo quan la Luisa, la professora de cinquè, va iniciar la classe parlant del tema de la reproducció humana; ja podeu imaginar-vos la reacció d'una classe de nens de cinquè jeje.

Finalment recordo l'últim dia de sisè. Va ser tot un drama. Tots ens vàrem firmar i ficar dedicatòries a les bates, signar les agendes i va ser tota una gran festa.

D'aquest dia recordo que em vaig fer un fart de plorar i quan vaig arribar a casa vaig seguint plorant i dient tota l'estona que jo no volia marxar d'aquella escola. :)

no hem de tenir por a la diferència...

Hem de valorar aquell nen que és únic, que és distingeix dels demés. No hem de voler que tots siguin clons, ni que siguin els millors en coneixements. Pot ser un bon mestre és el que aconsegueix encendre aquesta espurna de vida, el que realment educa a petites persones amb molta humanitat. Aquesta diferència ens espanta, volem que tots facin els mateixos dibuixos i que utilitzin preciosos colors. Tant de bó tinguem ulls per veure la diversitat, paciència per la educació i saviesa de mestre. "Laissez-faire" companys i més amb els infants. (Esther Plegue.)

Bates a cuadres roses i blancs

La meva història escolar comença just amb els meus 6 anys. M'agradava anar a l'escola em trobava amb nenes de la meva edat i jugava molt. Recordo el mocador lligat a la butxaca de la meva bata, gran invent!
Les bossetes del berenar eren de roba, quan deixaves caure la teva mà i descobries el pa amb xocolata... et senties la reina del pati!
Dels moments de classe recordo un teatre de titelles de cartró, una nina fineta ens presentava les lletres de l'abecedari.
Les professores eren idolatrades per tota la quitxalla, s'ha de dir que per nosaltres eren les més llestes del món... ho sabien tot!
També us puc dir que no era la nena més bona del grup de 45, la Pleguezuelos -així em cridaven quan havia fet una gran malifeta- havia provat mètodes d'educació que ara avui dia serien molt qüestionats. Jo deia paraulotes dia sí i dia també, fins que em van rentar la boca amb sabó... També em costava seure a la cadira, la solució va ser lligar-me a la cadira amb cel.lo.
Tot i això, ara ric quan me'n recordo, vaig ser molt feliç.
Encara recordo cançons de l'escola i recordo la pel.lícula que ens posaven cada any... i que sempre ens agradava - què fort!!- "Sonrisas y lágrimas": -uf! !que viene el lobo!

JAUME PAGÈS. La contra.

Obro aquest apartat perquè quan llegim articles de diaris els col·loquem separats de les pròpies sessions. El primer article que ens va donar en Marian és el d'aquest home que el títol era:

"Un buen maestro contiene multitud de futuros"

Bueno, jo crec que en aquest article, Pagès, ens parla de la gratitud que és ser mestre. Que després dels anys, et venen a veure els antics alumnes i això t'omple de felicitat. Parla que si un alumne triunfa, el mestre ha triunfat el doble.

També parla de les universitats actual i que és més fàcil estudiar ara que no pas abans.

Finalment també parla del "secreto" d'un bon estudiant no? I diu que són les ganes per aprendre.


Fiqueu més idees que treieu del text en els comentaris i taaaal!!!
apaa, fins dimarts!! :D

Primer sessió - Eva (30/09/09)

En la primera sessió vaig començar llegint un fragment que vaig portar i el fragment és el següent:

JULIA NAVARRRO. La Sang dels innocents.
“Tan se val on haguem nascut o a on visquem. Som homes amb totes les misèries i les grandeses que es troben en l’ésser humà. Quan perds la teva mare, el dolor és el mateix tan si has nascut aquí com a la Xina. Quan algú t’humilia, el dolor de la humiliació se’t clava a l’ànima, tan si ets basc com escocès. Si no guanyes prou per mantenir la teva família, la desesperació és la mateixa aquí o a Sebastopol.
He après que la terra no és res sense els homes, que el que importa són els éssers humans…”


Seguidament vàrem llegir, cada un, el relat sobre la nostre "impressió" de la primària i els que vam portar fotografies les vam mostrar.


Aquell dia no vam fer gaire més coses ja que després vam anar al Bar :) jeje
Si algú creu que vam fer més coses que ho fiqui en els comentaris!!!
merciii!!